Estem amb la Zineb a l'aula d'informatica. He portat el meu ordinador per treballar amb ella, però el wifi no ens ha funcionat, així dons, la Zibeb esta escribint en el meu ordinador, l'única pauta era que escribis el que volgués, pot ser ja per la propera entrada de aquest blog, estigui la seva redacció per que la pugueu llegir. Tenim una musiqueta de fons, que trenca amb el silenci. Ara m'acaba de vindre una idea al cap, jo també faré una redacció:
Un silenci que parla per si sol.
Es curiosa l'idea de silenci, es més, no crec que existeixi un silenci absolut. Però del que vull parlar no es del silenci, sinó de les paraules que amaga, és a dir, el que compartim les persones, un dialég infinit sense parlar, una sintonia, una comprensió hacia l'altre persona sense dir absolutament res. Es curiós també veure a una noia més petita que jo al meu costat, en silenci absolut, molt concentrada en el seu escrit, independenment del món exterior, cosa que jo ara mai aconsegueixo, ya que faig una cosa pensant en unes altres 1500, que per més que vulgui mai em deixaran tranquil·la, i quan s'en vagin vindran de noves. Mirar-la es com tornar al passat, al meu passat, encara que sapiga que la seva vida amb la meva, tenen poques coses en comú, o això em penso jo, enyoro no tindre res al cap més que una cosa, només una, cap més, sense cap preocupació del que pasará demá i el que va pasar ahir. Fer-se gran té més desaventatges que aventatges, sembla mentida escriure aixó, sempre vaig voguer creixer, arribar als 18 anys, tindre cotxe i que no em neguessin la entrada a cap lloc, i menjarme el món, però a mesura passen els dies me n'adono de que fer-se major no es tan bonic com sembla, dia a dia la responsabilitat augmenta i aqui estem lluitant un futur, que no saben ni si arribará, però es l'única opció, l'única sortida a la vida. Eh! la meva opinió pot canviar demà mateix i es el que més por em fa. Tot canvia, i els canvis em fan por!.
Tot aquest rotllo té a veure amb el silenci, us penseu que no?, el silenci et fa pensar, només escoltar al teu cap(que mai calla), acabo d'escopir coses que si no hi hagués aquest silenci que comparteixo amb la Zineb, no haguessin sortit, només de vegades giro el cap per mirar-la, segueix en el seu món, indiferent, no sé i ella també aprecia aquest silenci, o encara no ha viscut prou per adonar-se, es això el que m'agrada, no adonar-te de res, de la realitat, no adonar-te que a mesura passen els anys coses tan simples com el silenci, poden ser molt valioses i necessàries per viure, per reflexionar, per trobar el "mi mateix", el que sóc i no el faig. En fi, que un altre cop li agraeixo a la Zineb l'oportunitat que m'ha donat de poder respirar aire creat per mi mateixa, ara mateix sóc jo!
