Per fí va arribar el primer divendres "normal". Vaig entrar a la case, però ja no eren dos ulls miran-me, sino uns quants més. Em vaig posar recta i vaig mostrar-me segura. Ho estava, volia compartir la pròxima hora al costat de la Zineb, la volia conèixer, i volia ser inseparable, de alguna manera es la meva protegida. Pot ser protegida es una paraula massa gran, però sense adonar-me ja la tratava com si fos la meva germana petita. Els seus ulls m'ho van permetre.

Vem començar a fer tarjes de Nadal. La vaig ajudar a pintar, i retallar. Es va fer l'hora de marxar però encara no l'haviem acabat, així dons, la vem gusrdar per acabar-la el proper dia.

El següent divendres la vem acabar, just sobre l'hora i va quedar molt bonica la tarja, però no només la seva, sino que els altres nens van fer moltes de boniques també. Ens vem despedir amb un desitj de pasar unes bones vacances.

No vaig poder evitar sentir uns nervis inquietants, cuan vaig veure a la Zineb per primera vegada. Tenia por. No sabia si le cauria bé, si ella em cauria bé, ni si ho faria tot com ho havia de fer. Però el seus ulls desprenien pau, carinyo i afecte. En va invaïr una sensació de satisfacció, de tranquil·litat.

-Em dic Zineb- em va dir- com et dius?

Vaig reaccionar tard a la seva pregunta però, vaig aconseguir que pogues pronunciar bé el meu nom. Em parlava com si ella sigues la meva padrina, i jo contestava a les seves preguntes sense saber si era el que volia escoltar. Vem fer un brenar la primera tarda, i ens va servir per unir-nos. La despedida acompanyada de una abraçada, va ser ràpida. S'havia anat, i jo, ja desitjaba que arribès el próxim divendres.