No vaig poder evitar sentir uns nervis inquietants, cuan vaig veure a la Zineb per primera vegada. Tenia por. No sabia si le cauria bé, si ella em cauria bé, ni si ho faria tot com ho havia de fer. Però el seus ulls desprenien pau, carinyo i afecte. En va invaïr una sensació de satisfacció, de tranquil·litat.

-Em dic Zineb- em va dir- com et dius?

Vaig reaccionar tard a la seva pregunta però, vaig aconseguir que pogues pronunciar bé el meu nom. Em parlava com si ella sigues la meva padrina, i jo contestava a les seves preguntes sense saber si era el que volia escoltar. Vem fer un brenar la primera tarda, i ens va servir per unir-nos. La despedida acompanyada de una abraçada, va ser ràpida. S'havia anat, i jo, ja desitjaba que arribès el próxim divendres.